Caminant pel
passeig marítim es va fixar en aquell pintor; li va costar distingir entre el
quadre i la realitat a l'horitzó. Aquell tros de mar sobre el llenç era
realment preciós però molt més ho era el somriure del pintor, la seva mirada
plena de vida.
Es va girar al
sentir-se observat i va donar gràcies a la seva sensibilitat: una sirena
s'havia escapat del seu mar estimat. Ella va demanar si podia seure, allà. No
el volia desconcentrar. En aquell quadre hi havia quelcom que l'havia captivat;
va començar a escriure.
Ell pintava, ella
escrivia. Es miraven, somrient en silenci, parlant un llenguatge que només
podien entendre ells. Cada cop somreien més... La gent caminava al seu voltant
però ells ja havien fugit molt lluny, cadascú en el món de l'altre per trobar-se,
junts, en pondre's l'astre.
“Pinta'm el mar i
et duré a un altre món on tots els teus desitjos es poden fer realitat.”
Hores més tard en
el quadre hi va aparèixer una paraula: "desig". Els fulls blancs
s'havien tenyit de pinzellades blaves; també els seus pits, a ditades...