divendres, 7 d’agost de 2015

Coses que passen (1 de 3)

Aquesta és la 1a part d'un relat que un dia van escriure dos amics a quatre mans... En cursiva, ella; en normal, ell.



Era nit de concert, tornaria a anar sol, ja que no havia aconseguit enredar a ningú per a la ocasió. Em vaig dutxar i vaig agafar les primeres peces de roba que vaig trobar. Total, ningú s’hi fixaria. Vaig engegar el cotxe per anar cap al pavelló esportiu. Els carrers pròxims ja estaven plens, hi havia molt moviment de gent. Vaig aparcar un tros més enllà. Sort de tenir entrada anticipada, la cua per comprar-ne era més llarga que la de per entrar.

Poques vegades puc anar de concert sense haver d’agafar transport públic, això sí, em tocava travessar mitja ciutat, però tenint entrada anticipada no hi havia motiu per córrer. La zona del pavelló, sempre tan solitària, bullia d’activitat de cotxes i de gent. Segur que trobaria algú conegut, o això esperava, per no sentir-me tan sola. La cua per accedir a l’interior era llarga, però la de comprar entrada ho era el doble, havia fet bé d’agafar-la anticipada.  Per “cutre” que pugui semblar, li vaig comprar una llauna de cervesa a un venedor ambulant; si havia de fer cua sola, millor estar distreta.

Vaig anar cap a la cua per entrar, sempre que vaig a un concert m’agrada estar tan endavant com puc; ja que pago, que ho pugui veure de ben a prop. Aquesta vegada però, al haver sortit just de temps, no podia assegurar-me el lloc. Ja començava a haver-hi els anomenats llauners, literalment, ja que venen llaunes. Només portaven cervesa. Com l’odio, no en suporto l’olor. Sembla que als concerts només es visqui d’alcohol. Per tant, em vaig resignar a esperar. Cada cop anava arribant més gent; la marea humana es començava a aglutinar i els espais buits s’anaven reduint. Mòbil en mà, consultava quanta estona faltava perquè obrissin les portes i poder recuperar espai vital. Tot d’una, vaig sentir una melodia al davant. Seguidament un cop de motxilla a les mans que gairebé em tira el telèfon i, per a rematar-ho… un bany de cervesa! La noia del davant va empal·lidir per la mirada que li vaig dedicar. Només em faltava això!

No em pregunteu com va passar, perquè va anar tot molt ràpid. Vaig sentir el mòbil, una trucada?! Ho vaig trobar estrany però, al haver comentat que aniria al concert, potser algú s’havia animat a últim moment i em buscava. Esverada, em vaig despenjar una de les nanses de la motxilla, amb tanta mala sort que vaig colpejar a la persona de darrera. Em vaig girar per demanar perdó, sense deixar de buscar el mòbil que sonava amb insistència. Per si era poc, atabalada, a part de l’agressió amb la motxilla vaig acabar tirant mitja llauna de cervesa a sobre del noi de darrera meu. La mirada assassina que em va clavar no augurava una bona nit; començàvem bé...

-Vigila!

- Ho sento, perdona!! T’he mullat el mòbil? És que tenia una mà ocupada i …

- No, no l’has mullat, per sort. Però la camisa ja no té remei…

- Espero que s’eixugui ràpid, em sap greu. No és gens agradable que et dutxin d’alcohol, ho sé perquè m’ha passat en algun concert.

- No esperaré pas que s’eixugui, no suporto l’olor -Em vaig treure la camisa ràpidament, vigilant que el líquid no toqués la meva pell-. Espero que la samarreta de sota no s’hagi mullat també.

- Eh, em molen molt les camises però la samarreta que portes encara m’agrada més!! On l’has comprat?

- Gràcies, la vaig comprar l’última vegada que els vaig veure, és de la gira passada. Pensava lluir-la a dins, aquí fora encara fa fred per anar només amb màniga curta, però què hi farem…

- Has vingut sol?

- Sí. L’amic que va venir amb mi l’any passat, quan li vaig dir que tocaven aquí, em va dir que ni de broma… No li agrada gaire la música i em va acompanyar per compromís. Avui ha estat impossible enganyar-lo, ara ja els coneix. Perquè vingués a l’altre concert, li vaig dir que era un grup de pop.

- Ha, ha, ha mala persona, mira que enredar-lo així!! Quin morro!! Jo també he vingut sola, en principi. Suposo que trobaré algú conegut a dins, però de moment… Ens podem fer companyia? Així passa més ràpid l’estona i no serà tan pesat.

Aquella noia, que m’havia emmerdat fins a dalt, em demanava de fer-nos companyia? La primera reacció va ser etzibar-li un moc però, ben mirat, havia estat un accident. I a més, se li intuïen uns pits abundants que em neguitejaven.

- Clar, per què no? Tampoc marxarem gaire lluny, oi? Si trobes als teus amics ja m’ho diràs.

- Em sap molt de greu el què ha passat, de debò. Quina manera de començar la nit. Si per culpa meva et refredes, em recordaràs durant dies!!

- No et preocupis, encara que no em refredi et recordaré durant dies… Sobretot si no marxen les taques de birra. –(També pels pits, però això no em vaig atrevir a dir-li-ho).

- Per compensar et pago una consumició, fet?

- Accepto, normalment sóc jo qui ha d’anar convidant. Però haurem d’esperar a dins, aquests llauners d’aquí només tenen cervesa, i jo vull cola.

- Doncs només entrar et pago el què et vingui de gust. Així estem en paus.

El que em vingui de gust deia ella. Jo no podia deixar de pensar que el que em vindria de gust seria enfonsar la meva cara entre aquelles mamelles.

Notava que, quant més parlàvem, menys em mirava als ulls… Només em faltava això, havia anat a ensopegar amb el típic sortit de tots els concerts? De cop tenia ganes d’entrar, pagar-li la consumició i desaparèixer entre la multitud. Però, en el fons, la seva mirada i la seva amabilitat em van donar certa confiança. I confesso que, si ell em mirava als pits, jo m’havia distret mirant la seva bragueta.

Em vaig treure la idea del cap, quines possibilitats hi havia? Parlant, vam descobrir que compartíem gustos musicals, a part del grup del concert. Aleshores van obrir les portes i la gent va començar a empentar. Distrets com estàvem, vaig perdre l’equilibri i les meves mans van buscar un lloc on aferrar-se per mitigar el cop de la inevitable caiguda. Vaig topar amb els pits d’ella; les meves mans ben obertes sobre el seu pitram! Ara qui es va posar blanc vaig ser jo, per tot just després, notar una gran escalfor en el meu cos i sentir com em pujaven els colors.

- Perdona! Juro que no ha estat intencionat! -La gent del nostre voltant ja ens estava avançant.

- Estàs bé? T’has fet mal? No passa res, ens hem aguantat un amb l’altre… Entrem, va!!

- Estic bé, gràcies. Anem, que tothom ens passa al davant.

Sort que no m’havia fet res; no sabia si ella havia près mal al caure damunt seu, però no va mostrar-ne cap signe. Tampoc vaig rebre la plantofada que m’esperava. Ara, no podia treure’m la sensació dels seus pits ferms a les meves mans.

Havia estat sense voler però notava que aquell accident no l’havia disgustat. I a mi tampoc. La situació, la seva cara, havia resultat divertida, còmica. Mmm, i si era una mica dolenta amb ell?

La cua de l’entrada es va convertir en cua per comprar tiquets de beguda. Vaig pensar que era bon moment per intentar jugar. Ara sabia que era un bon noi o, si més no, prou educat.

- M’has dit una cola, oi? Sola? Només una? No vols res més, segur? - I li vaig picar l’ullet a veure què passava…

Havia vist el que em semblava? M’havia picat l’ullet o només havia estat un acte reflex? A què es referia en “no voler res més”?

- Sí, una cola. Si tu vols res més, tu mateixa, la meitat de la teva beguda se l’ha endut la meva roba.

- De moment una altra cervesa.

Les consumicions de dins ja eren totes amb got de plàstic o sigui que li vaig passar la seva allargant el braç.

Vaig entomar el got que m’oferia, i els nostres dits es van tocar. Se’m va escapar un somrís que segurament ella havia copsat. Què em passava?

S’estava començant a posar nerviós i jo a sentir-me malament pel fet de com estava jugant amb ell. Però si m’havia fixat en els llavis i la mirada, el somriure ja em va desfer… El trobava interessant, tenia quelcom atractiu, sensual. De cop me’l mirava d’una manera diferent. Com seria veure’l nu? Tenia ganes de sentir la seva pell, de gaudir i fer-lo gaudir.

Vaig perdre de vista l’escenari, la seva mirada estava fixa en la meva; llavors ho vaig tornar a veure, no podia ser involuntari, m’havia tornat a picar l’ullet. Era evident, m’estava observant, m’analitzava.
La vaig ajudar a sortir de l’aglomeració de les begudes oferint-li la meva mà lliure, i vaig aprofitar per atansar-la cap a mi.

- Des d’on t’agradaria veure el concert? Lluitem per posar-nos a primera fila? O ens quedem per aquí al darrere?

- Ah no, ni pensar-ho, cap a davant s’ha dit!! Va, ho intentem? -I vaig riure davant el desafiament, esperant la seva resposta afirmativa.

- Aviso que no porto més samarretes! Va vinga. -Li vaig agafar la mà i vaig començar a driblar gent, avançant poc a poc.

Mentre compràvem les begudes, el pavelló s’havia omplert de gom a gom i el concert ja havia començat. Tothom cridava i cantava, i nosaltres dos avançàvem. De tant en tant em semblava notar una mà al meu cul, fins que vaig notar un pessic, i al girar-me em vaig trobar el somriure còmplice d’ella.


Driblàvem gent i begudes, sense deixar de cantar. M’agafava de la cintura quan em quedava encallada. Aleshores aprofitava el moviment per recolzar-me sobre el seu pit i buscar el seu cul. O no ho notava o no li importava massa que li fotés mà, o sigui que vaig passar de fotre mà a pessigar. Ens abraçàvem rient, jugant. Així uns quants metres, fins arribar al davant. Ens vam mirar. Em sentia feliç, em trobava a gust al seu costat. Vaig buscar els seus llavis en un bes correspost. La nostra cursa per la primera fila havia fet créixer certa tensió. Amb el petó va créixer la seva erecció i la meva mullena. Sabia besar, m’agradava com ho feia, no podia separar-me d’ell; era un petó darrere l’altre, llepant-nos els llavis, jugant amb les llengües.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada