En Maurici i jo havíem coincidit temps
enrere; en guardava molt bon record i sovint em preguntava si a ell li passava
el mateix. Al final vaig descobrir la resposta i també que seguia lluint aquell
penjoll tan especial... La meva proposta de “Passejades de llegenda” havia tingut
una gran acollida. Molts nens i nenes (i les seves famílies) s’havien apuntat a
les excursions temàtiques que incloïen un berenar a l’aire lliure i una
història relacionada amb el recorregut fet. Vist el volum i varietat de
participació era necessari que algú m’acompanyés. El destí va voler que aquest
algú fos ell, en Mau. Durant mesos vam sortir cada setmana junts, acompanyant
un ramat de criatures il·lusionades i encuriosides. Explicàvem les llegendes
entre els dos, així acaparàvem més l’atenció. La mainada ignorava quin era
l’origen d’aquella increïble complicitat a l’hora de narrar però nosaltres
encara ho recordàvem, malgrat no ens ho vam confessar fins l’últim dia...
Ens havien cedit el gimnàs de
l’institut per instal·lar-hi un enigmàtic laberint del qual només se’n podia
sortir seguint un joc de pistes relacionades amb les llegendes que havíem
explicat. A partir de mitja tarda grups de diferents edats van atrevir-se a
desafiar la seva lògica deductiva i saviesa popular. El nivell de dificultat
variava segons l’edat i, amb la col·laboració del servei de Joventut, vam
organitzar una sessió nocturna especial per a adolescents i joves. Vam acordar
que amb l’ajuda del conserge i voluntariat ens encarregaríem de l’orde i
neteja. Ens vam anar animant i l’experiència es va allargar al acceptar fins i
tot grups només d’adults. Ja era de matinada quan per fi començàvem a recollir.
Per cortesia, i perquè tampoc hi havia tanta feina, ens vam quedar sols només
amb el conserge, doncs era ell qui sabia com activar l’alarma del centre. Li
vam dir que es podia esperar tranquil·lament a consergeria, i així ho va fer.
Gairebé ja ho teníem tot enllestit quan, acabant d’endreçar algun dels aparells
de gimnàstica que havíem fet servir, em va caure una arracada.
-
Ostres, l’arracada!
-
Ui, l’he sentit caure, sí.
-
Per aquí, darrera del plinton, oi?
-
Doncs sí, espera que faig llum amb el mòbil. La
veus?
Ens vam abocar per sobre del
plinton. Ell allargant el braç per fer llum, jo per agafar-la.
-
Aaaiii, no hi arribo!! I no el podem moure?
-
Sí clar, i tornar a posar-ho tot a lloc ara que
ja estàvem!!
Es va impulsar amb agilitat per
quedar amb el cos penjant endavant. La samarreta va deixar al descobert la seva
pell. Aquella panxeta que sempre m’havia agradat llepar i mossegar... En
girar-se amb la meva arracada a la mà em va enxampar per sorpresa, mirant-lo
-
Ja veig com m’ajudes! Que ja no tinc 20 anys,
noia!
-
Tampoc els tenies aleshores...
-
Cert, ni tu ni jo...
El breu silenci se’ns va fer
etern, mirant-nos, recordant, revivint les estones de plaer compartit. Hi
podríem tornar? I voldria tornar?
-
Té... Posa-te-la o endreça-la bé, però anem enllestint
abans no se’ns acabi fent de dia.
Els papers es van intercanviar.
Ara era ell qui mirava mentre em posava l’arracada.
-
M’agrada com et queden; estàs tant guapa com
quan ens vam conèixer...
-
Pilota...
-
Saps que és cert; sempre t’he trobat atractiva,
seductora, sensual...
Mentre ho deia es va anar
acostant cap a mi, somrient. Vaig notar com tot el meu cos es tensava en sentir
disminuir la distància. Havíem passat moltes estones junts però allò era
diferent. En Mau em va abraçar en silenci. Es va separar uns moments per
mirar-me als ulls.
-
T’ho creguis o no, t’he trobat a faltar; sovint
pensava en tu, recordava com... Com m’ho feies, com m’agradava. Els teus
sospirs, els teus gemecs, el riure...
-
Jo també hi he pensat algun cop...
Ens vam tornar a abraçar,
buscant-nos. Les mans resseguien el contorn dels nostres cossos. Les meves van
pujar, les seves baixar. La nostra respiració i ritme dels batecs es va anar
accelerant. Cinc minuts després ens foníem en un apassionat petó de retrobament,
com si no haguessin passat els anys. Ens vam mirar i vam somriure.
-
No em diguis que t’has recordat del mateix que
jo?
-
Podria ser...
En Mau va sortir corrents
deixant-me allà sola, sorpresa, sense saber què estava a punt de passar. Al cap
de pocs minuts va aparèixer amb un regle dels que es fan servir per tirar
línies a la pissarra. Vam riure al recordar una de les nostres fantasies no
realitzades.
-
Apa, on vas amb això?! Què vols fer?
-
Segur que ho vols saber? T’ho explico o t’ho
ensenyo?
El plinton va acollir el meu
ventre. En Mau m’havia “obligat” a treure’m els pantalons. Em va lligar les
mans amb una de les cordes de saltar. Em va fer separar les cames i em va
recordar que era millor no atraure l’atenció del conserge.
-
Si et faig molt mal pica de peus però no cridis,
entesos?
La primera fuetada del regle va
ser suau, les altres ja no tant. Jugava amb el contacte, passant-lo per la part
interna de les cuixes, per sota les calcetes. M’excitava per moments. Es notava
per la humitat, també per l’olor.
-
Mmmm, diria que t’està agradant tant com a mi...
Ho puc sentir...
-
Haha, m’ensumes l’olor del cony, senyor Lecter?
-
No em provoquis o l’acabaré devorant!
L’última fuetada va ser més forta,
estirant-me dels cabells, buscant el coll per llepar-me’l i mossegar-lo. Va
deixar el regle per a dedicar-se als pits. Primer me’ls va magrejar per sobre
la roba, després els va alliberar del seu confinament tèxtil. El plinton estava
fred; els mugrons se’m van posar durs. Refregava el seu pubis contra el meu
cul, l’erecció era evident. Va demanar que em girés.
-
Mare meva. Sempre m’han tornat boig aquests
pits! Si sabessis els cops que hi he somiat! Els cops que m’he masturbat recordant-los...
I ara, els tinc aquí davant, altre cop per a mi...
S’hi va abraonar amb golafreria.
El vaig enllaçar amb les cames. Em va fer aixecar el cul per treure’m les
calces.
-
Et mullaré...
-
Mulla’m, preciosa, deixa’m xop de tu...
-
Però haurem de parlar amb el conserge després...
-
Doncs què caram, fora pantalons! M’ajudes?
Com negar-m’hi? Jo també tenia
bona memòria. Els hi vaig descordar rememorant aquell primer cop maldestre,
quan vam acabar fent l’amor en els graons d’una escala empolsinada a falta d’un
lloc millor... I ara el plinton rebria les conseqüències de la nostra
recuperada luxúria... Em va fer estirar amb les cames penjant, oferint-li tot
el sexe de manera descarada. Tal com llepava i xarrupava era evident que havia
desitjat un moment com aquell. Jo també... Quan va aconseguir el seu premi
humit, li vaig demanar que es posés a l’altre extrem. Va obeir estranyat, sense
entendre les meves intencions. Em vaig impulsar fins quedar amb el cap penjat
i, engrapant el seu fantàstic cul, el vaig apropar cap a mi. El va rebre una
llepada al ventre, va riure divertit, deixant anar un “què penses fer?”. No
vaig poder respondre, tenia la boca ocupada i la llengua entretinguda fent
créixer l’erecció...
Va pronunciar el meu nom un
parell de cops abans de tirar-se endavant buscant-me els pits de nou.
Xarrupàvem fort, fent-nos mal, aquell punt de dolor tan plaent, pura perversió.
Em va fer parar, va demanar que li deixés lloc. Tornava a tenir les cames
penjant. Ara era jo qui no entenia res però tan bon punt es va enfilar damunt
meu ho vaig veure clar: un seixanta-nou! Recollia la meva humitat però malgrat
això sentia les cuixes xopes. De tant en tant alliberava el seu membre i jugava
a tornar-lo a caçar a llepades o el mimava fent-li una cubana. Gemegàvem amb la
boca plena, havia estat una gran idea: així no calia preocupar-nos pel soroll.
Però no ens hi podíem estar molt més temps, el conserge ens esperava i es feia
tard. Vam accelerar els moviments amb l’objectiu d’aconseguir el màxim plaer.
La glopada a la gola va ser potent. No en vaig deixar escapar ni una gota. Es
va mossegar el llavi silenciant els gemecs quan em vaig dedicar a deixar-lo
net. Ens vam vestir d’una revolada, assegurant-nos que tot estava correcte, l’espai
i la roba. Vaig passar pel lavabo. Necessitava eixugar-me bé i dissimular
aquella olor a sexe salvatge que m’envaïa el nas i em feia venir ganes de més...
Ens vam acomiadar del conserge
amb cara de cansats, dissimulant el somriure i la complicitat de vells amants.
Un cop a fora ens vam adonar que no n'havíem tingut prou. Aviat començaria a
fer-se clar però si ens espavilàvem a trobar un bon lloc encara ho podríem
millorar. Vaig deixar el meu cotxe a casa i vam marxar amb el seu, més gran,
cap a un racó del bosc... I allà vam rebre el sol nus, exhausts i amarats de
suor.
A la dutxa encara em coïa tot.
Alguna marca era més evident que altres. La coïssor m’ajudaria a recordar-ho
millor... Desitjava haver-li deixat un record semblant. Més tard un parell de
fotos i un missatge divertit em van confirmar que “sí”.
Havent-nos retrobat, l’instint demanava
repetir aviat...