1NTENS 1NTENT AC0MPLERT

Avís de nou missatge: “Ho sento potser arribaré tard; problemes informàtics”. La va trucar oferint la seva ajuda. Havien quedat i, vista la situació, no li costava gens donar-li un cop de mà. Ella va acceptar, no estaria tranquil·la marxant sense treure’s el problema del cap. Era la seva eina de treball i li preocupava.

Al cap de mitja hora li cedia la cadira mentre feia estiraments per alleugerir la tensió nerviosa. Ell va demostrar un domini excel·lent del sistema i una professionalitat total. Era evident que el cervell de l’aparell estava bastant creuat. Ella va aprofitar per acabar algunes tasques domèstiques, així el deixava fer amb tranquil·litat. Ell li anava explicant com estava la situació; el problema no era massa greu però demanava temps. Ella es va acostar per entendre què havia passat. La llum d’estiu emmirallava el seu escot a la pantalla de l’ordinador. Ell se’n va adonar i a partir d’aquí va disminuir la seva concentració. Altres pensaments li passaven pel cap... Les preguntes i comentaris el van tornar a la realitat.

­     -  Uuufff, quina calor...

­      - Et porto alguna cosa fresqueta per beure?

­     -  Sí, per favor. Gràcies, guapa!!

­      - Home, és el mínim que puc fer. Havíem quedat per anar a fer la cerveseta, no? A sobre que m’ajudes...

La complicitat, la calor, el joc de llums i reflexes van anar caldejant l’ambient. Ella, més calmada, també va començar a trobar divertida la situació. Mirava la pantalla des de darrera, inclinant-se de manera que ell pogués notar els seus pits contra l’esquena. També s’havia adonat de l’efecte mirall i li va semblar terriblement excitant. Jugava a desconcentrar-lo i ell li seguia el joc amb un posat aparentment seriós però amb cert somriure controlat.

En aquella posició tenia l’orella i el coll a l’abast, exposats, clarament indefensos; era una provocació massa deliciosa com per no sucumbir. Es va inclinar encara més, buscant-li el lòbul, excitada al saber ell adorava aquell gest. Va començar a fer servir la seva llengua tan bé com va poder, agafant-lo per les espatlles. Ell es deixava fer, entre gemecs i altres expressions de plaer. Ella jugava, de l’orella al coll, mentre amb l’altra mà anava explorant terreny fins trobar-se amb una erecció creixent.

Va fer girar la cadira per quedar cara a cara. Es van somriure, tots dos suaven. Ella es va desfer del top, deixant al descobert uns gairebé transparents sostenidors que empresonaven els seus generosos pits. Ell es va treure la samarreta. De seguida el va seguir excitant, ara llepant-li també els mugrons. El coneixia molt bé, massa. Sabia què havia de fer, a on i com. La gràcia és que ell també la coneixia. Va començar a deslligar el cordó dels pantalons pirates per a fer-hi entrar la mà i trobar-se amb un sexe humit, afamat de desig, inundat de plaer contingut. Ella seguia jugant amb la llengua, resseguint-li el pit. Ell la va començar a masturbar, poc a poc, suaument. Els dos gemegaven amb el ventilador del PC com a música de fons; sinònim de la calor d’aquella tarda...  Calor exterior, calor interior.

Havia arribat a l’orgasme amb relativa facilitat. Era un home amb un tacte sensible; ell també sabia fer. Es va ajupir per descordar-li els pantalons i alliberar aquell fal·lus dur, erecte, deliciós... Era la primera vegada que arribaven a un contacte tan íntim. En aquell moment cap dels dos es qüestionava res. Ell tornava a gemegar, dient que allò era molt bo, que ho feia molt bé, que l’estava tornant boig; fins que el va envair el dubte i la por. Ella el va calmar, somrient, mirant-lo als ulls, dient que es deixés fer. En asseure’s a sobre aviat va notar que la cadira no estava feta per a dos. Així que es va agenollar per tal de devorar-lo amb fam i vici. Recorria tot el gland i se l’empassava amb golafreria, fins al fons. Hi va jugar una estona, notant com creixia més, sentint-ne els batecs. Només es va aturar quan ell va anunciar que estava a punt. Va rebre la primera glopada a la boca per després deixar que li embrutés els pits. Ell es va incorporar per fer-la estirar al terra fred mentre li netejava les sines a llepades, tornant-li les mossegades a mugrons, coll i orella. No va fer escarafalls en sentir el seu propi gust en llavis aliens. De fet, tenia moltes ganes de llepar i, baixant la mà, va notar que hi havia molta humitat per aprofitar...

Llarga estona després compartien dutxa, aigua i sabó. Les mans buscaven plaer per tots els racons. Les boques i les llengües semblaven tenir vida pròpia. Cos amb cos, relliscosos, molls... En sortir de la dutxa es van estirar nus a prendre el sol a la terrassa, a recer de mirades furtives. Allà van seguir amb els seus jocs de delit fins al capvespre.

A dins l’ordinador hivernava. El problema estava resolt, però s’havien oblidat d’apagar l’aparell. Amagada en la penombra, una suggerent imatge il·lustrava el relat que el seu “innocent” amic havia estat llegint mentre ella es dedicava a estendre la roba, tot cantant una de les moltes cançons que compartien...

[ http://open.spotify.com/track/2ExhNXlKKFGjn9cwxQliU1 ]

Abans que ella iniciés cap maniobra de seducció, ell ja s’havia excitat llegint l’esborrany d’un relat sobre l’eròtica de la informàtica.

Des d’aquell dia, quan necessita un bon reset truca al seu amic i tècnic de màxima confiança. I ell, si pot, encantat de cobrar la feina amb dolces atencions i exuberants temptacions. Satisfet de poder llegir, en secret i abans que ningú, les excitants històries de la seva atrevida amiga. I orgullós de saber qui les inspira!

Sorpresa

Aquell era una missatge estrany, una sorpresa? Venint de tu vaig pensar es tractava d’una de les teves clàssiques “proves de valor” o reptes lúdics. Les instruccions eren clares i concises. Seguint les indicacions al peu de la lletra em va costar molt poc trobar el lloc. Un bonic mirador al qual s’hi accedia recorrent un curt passeig. A esquerra i dreta dues balconades s’abocaven al mar. D’una d’elles baixaven uns quants graons a un nivell inferior. En aquests graons m’hi esperava una noia, tal com m’havies dit. Ens vam presentar i em va acompanyar al nivell inferior; dos nois m’esperaven asseguts en uns bancs d’obra al voltant d’un bloc de ciment que feia de taula.  Després d’una estona parlant vaig començar a entendre que ells eren la “sorpresa”, o com a mínim, els encarregats d’executar-la... Un cop mostrat el meu acord, van passar a l’acció.

Em van fer estirar a sobre del bloc. Un dels nois em va despullar de cintura en avall i es va amorrar al meu sexe amb molta fam, com si li anés la vida. Em retorçava de gust, era hàbil amb la llengua i els dits. La noia em va despullar de cintura en amunt per dedicar-se als meus pits, amb delicadesa però decisió. La seva llengua aviat em va endurir els mugrons; me’ls pessigava i mossegava arrencant-me gemecs i sospirs. Entre els dos feien molt bon equip. El tercer s’ho mirava mentre s’anava masturbant i, quan va estar a punt, em va demanar que obrís la boca... Va ser quan et vaig veure, recolzat en la barana del mirador de l’altre costat, amb una visió privilegiada de l’escena. Vaig entendre que vigilaves, que controlaves la situació. No hi havia perill. L’únic que havia de fer era gaudir del meu regal. 

Sentia com els regalims em mullaven les cuixes. Era conscient d’estar esquitxant al pobre noi; aviat no va poder aguantar més i es va abocar sobre el meu ventre, per després besar a la noia i dedicar-se un a cada pit. Amb llibertat de moviments, em vaig començar a masturbar. Em posava molt calenta saber que em miraves i també t’hi volia posar... Em sentia extenuada. Necessitava un descans, una pausa o que acabés aquella orgia de plaer. Es va allargar uns minuts més, fins que el meu rostre devia evidenciar prou bé el cansament i la deshidratació. Em van oferir aigua i menjar. Em van netejar i es van acomiadar pujant escales amunt, fent guàrdia perquè ningú baixés al nivell inferior. 

Un cop sola, em vaig asseure nua damunt la taula-bloc, de cara al mar i amb els peus al banc. Vaig tancar els ulls. Sentia les onades picant contra les roques pocs metres per sota d’on em trobava. Fins i tot em semblava notar alguna esquitxada. Sentia l’olor de sal del mar i l’olor salada del meu plaer. Notava l’aire eixugant-me l’entrecuix i fent ballar els cabells lliures, salvatges. Vaig obrir els ulls i vaig mirar cap a l’altre mirador superior. Seguies allà, somrient. 

- Deixa de mirar i baixa.

- No, que m’embruixes!

La teva ocurrència em va arrencar una riallada. Per la cara que feies era evident que l’escena ja t’havia embruixat prou...

- Va, de debò. Baixa.

- Vols que baixi?

- Sí, vine. 

Amb tota la naturalitat et vas enfilar sobre el mur de la barana del mirador i et vas despenjar per la part exterior que, a la vegada, era la part superior d’una gran roca.

- Què fas?

- M’has dit que baixés...

- Sí, però cap aquí!

- Ah, entesos.

Et vas tornar a penjar de la part exterior, només amb una mà, per impulsar-te i agafar-te una mica més enllà. Així et vas anar acostant. Pel cap només em passava la imatge de veure’t caure al buit davant meu i no poder evitar-ho. Et movies com si res, no representava cap esforç per a tu però a mi se’m va fer molt llarg.

- Què fas? Estàs boig?

- És com un rocòdrom; no hi ha tanta diferència!

Et vaig ajudar a saltar el mur del mirador inferior i arribar a zona segura.

- Has passat por?

- Sí, és clar!

- Estaves preocupada?

- Sempre em preocupo per tu, com si no ho sabessis...

Aleshores em vas besar. No era el primer cop que ens fèiem un petó, però si era el primer cop d’un petó amb tanta passió i que tu havies buscat. Ens vam abraçar i, a cau d’orella, et vaig dir que el millor regal era aquell moment. Vaig notar el teu somriure i em vas estrènyer més fort entre els teus braços. Amb els dits recorries la meva esquena nua, despertant-me una esgarrifança. Se’m va posar la pell de gallina i vas comentar que no era qüestió d’agafar fred... Ni de desaprofitar la intimitat.

Hores més tard no podia deixar de pensar “I això? Per què?”. Vaig arribar a la conclusió que el millor era tornar a la realitat, convençuda que tard o d’hora entendria la sorpresa.

Mala nit, bon dia

He fet tot el que havia de fer i encara em queda dia per aprofitar abans no es pongui el sol. Agafo el metro, travesso la ciutat direcció un barri que sempre m’ha agradat. Faré de turista, tafanejaré passejant pels seus carrers. Passo hores caminant, mirant aparadors, entrant a cafeteries, seient en places, impregnant-me de l’ambient. Camino sense rumb, seguint l’instint, deixant-me dur. El dia es va apagant; hauria d’anar tornant.

Reprenc la direcció cap a un carrer principal fins al metro. En acostar-me al semàfor del pas de vianants, l’estrèpit d’una persiana metàl·lica em retorna a la realitat. Algú està tancant la botiga. Pel dibuix de la persiana sembla que és un establiment de fotografia o quelcom relacionat. Un noi s’incorpora, es posa bé la motxilla a l’esquena i passa per davant meu. Me’l quedo mirant, amb sensació que el temps s’ha alterat. Em giro quan acaba de passar pel meu costat. La seva cara em resulta familiar. De cop em ve un flaix. El començo a seguir. No em crec que sigui ell! Un antic company de classe amb qui vaig recuperar contacte a través de les xarxes socials. Hem tingut temporades de parlar molt i de tot, altres de amb prou feines dirigir-nos una salutació. Ara que hi penso, em sona que treballava en quelcom relacionat amb la fotografia... Camino processant lentament qualsevol detall de les converses que em pugui confirmar la sospita. Entra en un portal. Sembla una bogeria però me la jugaré. Tinc el seu número de telèfon. Faig una foto del portal i li envio un missatge explicant la situació. 

Quan em dirigeixo a un banc proper sento el soroll d’una moto estil Harley. M’assec. La moto aparca prop meu. El motorista avança cap al portal mentre es treu el casc deixant al descobert una llarga cabellera de color clar; més tard descobriré que és pèl-roig. Del portal surt el meu antic company de classe i saluda al motorista. Parlen uns minuts. Li senyala el banc. El motorista se’m queda mirant uns segons, s’acomiada i desapareix entrant al portal.

Em retrobo amb el meu amic. Ens abracem i riem. Les nostres mirades són de sorpresa i alegria. M’explica que el motorista és el seu company de pis i em convida a pujar. Al carrer fa fred, comença a plovisquejar. Pujant a casa seva recordem converses, moments intensos i expressem felicitat pel retrobament físic. El motorista ens rep amb un somriure. Es diu Rowen, és de pare gal·lès i el seu nom té a veure amb el color del seu cabell. És més jove que el meu antic company de classe i també més tímid. Molt educat i tranquil. Parla poc, observa molt i fa les preguntes justes. Compartim anècdotes de la nostra vida d’estudiants, somnis encara per complir, nous projectes... La conversa és tan engrescadora que ens fa oblidar el temps. Parlant de temps, plou molt. Fa vent. Em pregunten si demà tinc res urgent a fer a primera hora del matí. No. Doncs queda’t a sopar i a dormir. Accepto. Sopem junts, els tres. Seguim parlant fins que el cansament es fa evident. M’ofereixen dormir en una habitació buida a l’espera que arribi un (o una) possible nou llogater. L’Ivan, així es diu el meu antic company, em deixa un joc de llençols i en Rowen entra amb un nòrdic. És evident que els dos estan encantats de trencar la seva rutina. La nit i el cansament ens desinhibeixen, sobretot a l’Ivan i a mi. Apareixen bromes pujades de to, comentaris amb doble intenció. En Rowen surt de l‘habitació, ens deixa sols...

L’atracció recíproca fa que acabem mig nus sobre ell llit, entre petons i carícies. És com fer realitat algunes confidències. Entre nosaltres sempre i ha hagut cert desig. Ens acabem de despullar. Fem tot el que ens ve de gust, ens gaudim gairebé sencers, lentament però amb passió. Ens aturem en adondar-nos que estem roents i sense preservatius. Res que no es pugui solucionar prescindint de la penetració. Els dits de l’Ivan saben acariciar i donar plaer. Recorren la meva pell, exploren els racons més sensibles, m’arrenquen gemecs i sospirs. Els meus també són destres i ell es deixa fer, li agrada gaudir. Els llavis i les llengües ens ajuden a arribar allà on volem... Ens tastem mútuament. Respiracions i batecs. Crits ofegats. Mossegades tendres, tortura de mugrons. No pensem, ens movem per instint fins quedar realment satisfets. Ens adormim nus dins un llit amarat de suor.

Sento cert malestar. L’Ivan ha marxat. Suposo que haurà anat a dormir al seu llit. Tinc sensació de nàusees. M’incorporo mig marejada. Tinc punxades a la panxa. Busco el meu mòbil perquè em faci de llanterna. No recordo on estan els interruptors. Surto de l’habitació per buscar el lavabo il·luminant el passadís amb el mòbil. Una porta s’obre i algú se’m queda mirant. S’encén el llum de passadís. Em tapo els ulls instintivament i m’adono que tinc migranya. En Rowen em pregunta si estic bé. Li explico com em sento; encén el llum del lavabo que acabava d’apagar, m’aguanta la porta i em diu que s’espera a fora per si necessito res. No sé si vomitar. Em remullo el front, el clatell. En Rowen em mira preocupat. Diu que faig mala cara. Pàl·lida. Tinc molt fred. M’acompanya al llit, em tapa i es queda assegut al meu costat per sobre del nòrdic. Em comenta que ell també pateix migranyes i m’ofereix ajuda. Accepto. Torna amb un potet, essència de menta. Em fa un massatge als pols, al sobre els ulls, als punts que ell sembla conèixer bé. Em sento reconfortada. És un plaer diferent al de fa unes hores. Ho fa amb cura, amb tendresa. Acaba i em torna a tapar bé. Em frega els braços fort per fer-me entrar en calor. Descansa, diu. Em mira i somriu. Té un somriure bonic, net. Surt de l’habitació. El sento parlant amb l’Ivan. No sé quina hora és, tampoc tinc ànims per mirar el rellotge del mòbil. Estic molt a gust. Quan gairebé m’he adormit entra l’Ivan. Li sap greu que no em trobi bé. Ell ha de marxar a obrir la botiga. Diu que no pateixi, el Rowen estarà a casa fins després de dinar. Em deixa en bones mans. Em fa un petó i es disculpa per no poder cuidar-me ell mateix. Surt sense acabar de tancar la porta. Ara sí, dormir, dormir, dormir...

En Rowen entra lentament. Em remoc dins el llit. Pregunta com em trobo. Millor, gràcies. M’ofereix esmorzar. Una dutxa, primer, si pot ser. Torna amb una tovallola i se’n va.

Sota l’aigua, descansada i gairebé al 100%, recordo la nit. Sento desig. Em confonc entre la passió de l’Ivan i la tendresa del Rowen. Tinc curiositat pel pèl-roig. Els dos junts creen un clima molt estimulant. Me’ls imagino nus, sencers, amb mi. Els tres compartint llit... Aigua més freda, per favor. Acabar ràpid. Em vesteixo. No m’agrada haver de portar els mateixos mitjons i calces que ahir; quin remei! En Rowen feineja a la cuina, canta una cançó que no entenc. Entro i el saludo. Diu que faig més bona cara. Se’l veu content. Ha preparat un esmorzar “com els del meu país, perquè agafis forces”. Seu amb mi. Ell ja ha esmorzat abans però m’acompanya. Parla més amb els seus moviments, els detalls i la gentilesa que amb les paraules.  S’ofereix a acompanyar-me fins al metro, igualment ha de sortir a comprar. Té una energia que convida a estar al seu costat. Transmet calma, seguretat. Quan parla em quedo hipnotitzada mirant els seus llavis, preguntant-me quin gust tenen... Arribem a l’entrada del metro. Gràcies per tot. Abraçada, dos petons. Silenci. Somriure nerviós. Abraçada més llarga. Dues ànimes que s’acaben de trobar i no es volen separar... Un petó.

Quan arribo a casa envio missatge a l’Ivan. Bromes. Comentaris recordant la nit. Invitacions a repetir. Potser. Si tornes en Rowen estarà content! Jo també. Els dos sols és avorrit. Més bromes i comentaris picants. Temptacions i perversions. Potser sí. Ara ja saps on visc. Hi tens llit, pots escollir.

Sí, puc escollir. Somric. Sembla que ens entendrem molt bé...